Publicitat virtual interactiva

La Marca Mini aposta per una nova concepció de la publicitat: la publicitat virtual interactiva. La darrera campanya alemanya de la marca acostava el nou model als consumidor d’una forma diferent i gairebé “palpable”. Es tracta d’una tecnologia, desenvolupada per Metaio, consistent a mostrar la gràfica publicitària davant una webcam amb accés a internet. El resultat: una imatge 3D del producte i la possibilitat de veure de primera mà les particularitat i característiques del nou model.

Des del meu punt de vista, aquesta proposta presenta certes virtuts i defectes. Per una banda, es desmarca de la publicitat convencional, explotant un recurs força desconegut per la majoria. Tot i això, no hem d’oblidar que el lector de revistes presta escassa atenció als anuncis i, per tant, podria passar per alt una iniciativa com aquesta. O si no podria llegir-se-la, sense necessitat de dur-la a la pràctica. En aquest sentit, penso que sovint el consumidor adopta una postura molt còmode i, per tant, hem de facilitar al màxim la seva feina.

Never forget that interactivity is much larger than digital media…

L’altra dia, sense venir el cas, vaig descobrir una web que aprofundia en el tema que parlava fa uns dies: la interactivitat. Per això, m’agradaria fer-vos quatre pinzellades de les aportacions de Nathan Shedroff. En primer lloc, l’autora desfà la falsa creença que tot lo multimèdia i online sigui interactiu. Segons ella, “interactivity is all around us and a deep part of our lives. It has been around for hundered of thousands of years. It is merely new to electronic media”. Així posa exemples de la màxima interactivitat com pot ser una conversa, un joc, qualsevol strorytellers…

A continuació, passa a anomenar els elements que componen la interactivitat i els recull en un esquema molt aclaridor que es adjunto a continuació. Per tant, Nathan també coincideix amb el fet que la interactivitat és un concepte tan ampli que només es pot considerar tenint en compte la mesura dels factors que el composen.

També pot resultar interessant la seva comparativa dels diversos mitjans en termes d’interactivitat. Una de les principals conclusions és que una conversa, una reunió o la pràctica d’una esport és molt més interactiva que un email, una pàgina web o qualsevol CD-Room.

Finalment l’autora se centra en els recursos interactius que ofereix internet, citant un rànquing dels millors en funció dels criteris del Feedback i el Control creativitat i productivitat, comunicació i adaptabilitat.

Aquí us enllaço la web perquè realment val la pensa donar-li un d’ull.

Fins aviat.

Interactivitat…Bonica paraula

Pensem un moment amb la paraula “interactivitat” o “mitjans interactius”… Segurament, cadascú evocarà una imatge mental molt diferent depenent de l’experiència personal, educació, entre altres; però existeix un element comú: el component positiu. De fet, tots nosaltres formem part de l’anomenada generació interactiva i tot el que té a veure amb aquesta paraula ens resulta estimulant o sorprenent. Però, realment, tenim tan clar el seu significat?

Per exemple, pot resultar un obvietat dir que un llibre imprès no és interactiu. Però què passa quan aquest és del tipus crea la teva història? L’usuari adquireix la capacitat d’escollir camins diversos dins la història, de manera que el missatge perd la seva linealitat. Podem considerar-lo, aleshores, interactiu? O la interactivitat va més enllà?

Així mateix, alguns podem creure que la particularitat de la pàgina web rau en la seva capacitat interactiva. És clar que, en la majoria de casos, el visitant pot escullir la informació que vol visualitzar a través del sistema de links. No obstant això, el fet de ser multimèdia no predetermina el seu component interactiu:  imaginem-nos simplement un website amb una sola pàgina i sense cap link a altres documents.

En la mateixa línia, tots els mitjans són iguals d’interactius o la interactivitat depèn de les seves característiques intrínseques?

En aquest sentit, m’agradaria introduir l’aportació d’Ana Sánchez Palacín. Segons aquesta, existeixen diversos nivells d’interactivitat. En un estadi molt primari, l’usuari pot escollir dins unes opcions predeterminades, a través d’operacions lineals molt bàsiques (recordem el cas de crea la teva història). En un segon nivell, tot i que els itineraris es multipliquen, el ritme de presentació de la informació encara està pautat, les possibilitats d’interacció són limitades i el feedback dista molt de ser immediat. Moltes de les webs actuals formen es troben en aquest estadi. En el tercer nivell, trobem webs com wikipedia les qual permeten a l’usuari una recerca activa d’informació i el disseny del seu propi itinerari. Finalment, els jocs en xarxa (cas de second life) esdevenen, actualment, l’expressió màxima d’interactivitat, permetent la navegació lliure i l’elaboració de continguts per part del propi usuari. El disseny s’orienta plenament a les necessitats de l’usuari a través d’una navegació intuïtiva i senzilla.

Arribats aquest punt, algú encara pot pensar que tot això és només una divagació teòrica amb escassa (o nul·la) repercussió en el camp publicitari i marquetinià. Si bé és cert que la interactivitat uneix més que mai a consumidors i marques, també pot esdevenir un element disgregador, saturador o molest. A major interactivitat, major és l’esforç exigit a l’usuari. A més, l’ús d’aquest recurs depèn de la naturalesa del producte, la imatge de marca i la finalitat última del missatge. La dosificació del recurs, donada pel coneixement i comprensió d’aquest, esdevindrà la clau de l’èxit d’una acció.

Així que interactivitat sí…però amb mesura.