L’altre dia, quan parlava del documental de Michael Wesh, vaig apuntar la creació d’un nou paradigma comunicatiu. Avui, m’agradaria aplicar aquest concepte al món dels blogs. Tal com apunta Huffaker, el blog és un mitjà d’expressió personal que permet a l’usuari controlar el contingut, la forma i l’estil. En poc temps, l’usuari pot crear un espai virtual dins el qual posseeix total llibertat per opinar, expressar-se, discutir, anticipar…
La tipologia d’aquest dependrà dels objectius i l’estil (més o menys personal) que l’autor li assigni: hi ha blogs autobiogràfics, blogs temàtics, blogs-debat… No obstant això, sigui quina sigui la seva categoria, no hi ha dubte que tot blog busca establir comunicació amb la resta d’usuaris. Davant de tot, un blogger vol ser llegit i, per tant, que la seva opinió/valoració generi una certa influència sobre els lectors.
Així doncs, estem davant d’una nova realitat que conjumina dos trets bàsics: la individualitat i la connectivitat. Es tracta d’un model comunicatiu prou flexible per permetre a l’individu estar en contacte amb la seva “xarxa social” des de la seva habitació. Per tant, podríem ara establir un paral·lelisme entre la comunicació humana i la comunicació entre bloggers.
Un individu té el seu cercle d’amistats; un blogger té hiperenllaços. Aquesta recurs esdevé una moneda de canvi alhora que garanteix una millor visibilitat al blogger. Com més enllaços obté un blog, més popularitat assoleix. Així mateix, tal i com és diu popularment, Dios los cria y ellos se juntan; en el sentit que, els blogs afins tendeixen a enllaçar-se uns amb els altres creant la seva pròpia xarxa de connexions. En aquest sentit, comunicació humana i online segueixen un mateix patró.
Malgrat tot, ens podem preguntar què passa realment amb la conversa. Si bé podem associar la figura del blogger a un ésser isolat el qual emet missatges obtenint a canvi algun que altre comentari, el procés és més ampli. Existeix un fenomen generalitzat que utilitza l’enllaç com a fil conductor d’un diàleg. Així, quan hom opina sobre un tema, el seu punt de vista pot esdevenir referenciat en un altre blog per tal de criticar-lo, recolzar-lo o mostrar un punt de vista diferent de la qüestió.
Per altra banda, el blog presenta un problema: on és l’espai compartit? Em refereixo, la comunicació humana se situa en una marc físic que l’acull, les xarxes socials disposen d’un ciberespai comú; En canvi, el blog és un instrument amb un autor únic, el qual pot establir un control sobre els comentaris que els usuaris emeten. En tot cas, podríem considerar l’hiperenllaç com a forma d’assentament d’una comunitat blogger.
Personalment, considero que els bloggers no poden consolidar el seu vincle d’unió per l’absència d’aquest espai d’unió directa. Per tant, desenvolupen un tipus de relacions temporals, segons els convingui (“un dia parlo d’aquest tema i referencio la teva opinió, però un altre dia parlaré d’una altra cosa i referenciaré un altre).
Finalment, m’agradaria comentar l’estil comunicatiu. El blog és un artefacte pobre comunicativament parlant. Em refereixo, tota la informació que hom obté a través del llenguatge no verbal, contextual, etc. queda diluïda i és imperceptible. Per tant, si en una conversa el malentès és quelcom habitual, imagina’t en un espai que propicia major llibertat interpretativa.
En aquest sentit, també podríem posar en dubte la sinceritat del blogger. Com es mostra un blogger: com és o com vol ser vist? Des del meu punt de vista, en el moment que hom comença a tenir temps per pensar el que escriu (diu), l’artifici està garantit. Fins i tot, hi ha bloggers que creen el seu propi personatge ficcional en sentit crític (molt bo, per cert).
Bé us deixo alguns enllaços perquè continueu pensant amb el tema….
Vice & Versa 