Les claus de la viralitat

Em sembla que una de les preguntes que ens fem tots és: quan funciona una campanya viral? I és que,si bé és cert que Internet compta amb un gran potencial quant a la immediatesa en la difusió de continguts, existeix la barrera de l’usuari. Així doncs, tot internauta juga un paper important en l’èxit o fracàs d’una campanya viral.

Dan Zarella ha estat un dels primers a advertir de les característiques que ha de tenir un viral per tal d’aconseguir un bon resultat. En primer lloc, destaca la incongruència, vinculada a la tendència humana a fixar-nos en allò que sobresurt o destaca per damunt la resta. D’aquí que la nostra atenció se centri en la dissonància i les situacions insòlites. Quan la tensió entre l’expectativa creada i la resposta són simètriques, l’impacte de l’acció està assegurada.

En segon lloc, l’autor parla dels cercles culturals o modes del moment. Així doncs, els éssers humans parem especial atenció en aquells temes que responen a les preocupacions del moment. D’aquesta manera, una acció que prengui com a punt de partida un tema d’interès té moltes més probabilitats d’èxit que no pas un altre que pretengui orientar l’atenció del públic. El viral de l’anunci de la Nassa n’és un cas, en el context de llançament de la nova pel·lícula 2012.

Per últim: memòria. Una acció viral ha de ser senzilla en essència per tal que sigui fàcil de recordar. A més, l’existència de precedents emfatitza, també, la capacitat de record del públic. Em refereixo: una acció que parteix d’un conte infantil, un acudit universal o qualsevol experiència compartida té molta més potencialitat a l’hora de ser recordada.

Personalment, penso que un altre aspecte a considerar és el principi de prescripció. És a dir, l’existència d’un efecte en cadena o d’un boca-orella digital: algú que veu el viral i escriu un post sobre aquest, un altre que el troba interessant i l’envia als seus amics; i així sucessivament… Aquest ressò convertirà el viral en un fenomen digital (això si: sempre i quan compleixi amb les característiques anteriorment citades).

Kung Fu Audition Gone Wrong

http://www.youtube.com/watch?v=RtCRWBRiU6w&feature=player_embedded

Yes We Can – Barack Obama Music Video

http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY&feature=player_embedded

La conspiración Manta

http://www.youtube.com/watch?v=45w_5l5e-lI&feature=player_embedded

Futwork Office, de Vega Olmos Ponce per a Rexona, Argentina

http://www.youtube.com/watch?v=VGCBzNUsCSY&feature=player_embedded

La actitud de vender ya no vende. Quiéreme

 

 

Avui m’agradaria parlar sobre un nou “llibre” (si així podem dir-li). Es tracta del “No me compres”, una publicació a l’abast de tothom de manera online. El llibre fa un repàs per la situació conjuntural de les marques en el panorama actual. Com ens diu, el nou paradigma ja no consta d’un seguit de certeses sòlides ni realitats innegables: tot el que era cert fins ara, deixa de ser-ho; i només l’experimentació i risc esdevenen una garantia d’èxit.

Però anem per parts: el llibre dóna un seguit de claus per entendre el panorama actual. Un dels principis que resulta intessant és “L’actitud de vender ya no vende. Quiéreme”. Les estratègies supèrbies i interessades, les quals menyspreaven al destinatari amb l’objectiu final de VENDRE, s’han d’evitar per fer front als nous temps. Ara, les respostes cal buscar-les en una comunicació més pròxima, on existeixi un interès i vincle real entre usuari i marca. El nou branding no només ha d’esperar generar ventes sinó introduir-se en el cercle social del seu consumidor. I aquest nou repte no ha de veure’s com una amenaça sinó com una oportunitat per consolidar marques sòlides i , alhora, desenvolupar estratègies totalment innovadores.

Un altre element interessant és el concepte que la  nova era digital converteix a tot usuari en una marca i un mitjà de comunicació. Un usuari, des de la seva individualitat, construeix una identitat digital, (la qual és comparable a una marca), al mateix temps que esdevé un mitjà de comunicació amb un cert grau d’influència. Tot i això, també es destaca el desconeixement actual del poder d’influència dels usuaris i la necessitat de prendre consciència de la capacitat de prescriure i incidir en el comportament o actuació d’altres individus. És precisament el “poder” de l’usuari, el que ha de replantejar el comportament de les marques, apostant per estratègies que  integrin el públic com a parts actives (més que passives).

Igualment, enmig de la complexitat digital, s’uneix la coexistència amb la realitat física. És a dir, malgrat les possibilitat que ens ofereix la xarxa, aquesta s’ha d’entendre com una eina més que no pas com un canal únic. Per tant, és la combinació d’ambdues dimensions (digital i real – tot i que de vegades ens podríem plantejar quina és més real), la que ens permetrà construir una marca que connecti amb la nova REALITAT.

La reputació es presenta com un concepte bàsic per el nou branding. Com sabem, el prestigi de marca no és una qüestió causa-efecte sinó més aviat depèn de la percepció. Els usuaris perceben la marca d’una manera que, de vegades, pot desviar-se força de l’actuació real de la mateixa. Així, cal sondejar permanentment l’estat d’opinió de la marca a fi de poder combatre “rumors” o “males interpretacions”. Aquest fet és especialment important en el mitjà digital a causa de la immediatesa amb la qual es circula la informació i la independència de l’usuari.

Una altra de les idiosincràsies d’internet és la diferència entre preu (el que paguem per quelcom que volem) i valor (el que obtenim a canvi). El paradigma online es basa en pagar poc o res a canvi d’una àmplia oferta de productes i serveis. Per tant, “rebre molt a canvi de poc” és el lema de la xarxa amb la qual han d’aprendre a coexistir les marques.

Per acabar, ressaltar la idea de “publidentitat”. Amb aquest concepte, no ens referim a formes publicitàries singulars adreçades a un públic passiu, sinó a nous camins interactius a través dels quals marca i receptor estableixen vies de comunicació i d’interrelació compartides. D’aquesta manera, el vincle d’unió entre ambdós agents s’estrenyen, creant un sentiment de pertinença i una consciència de grup.

Aquí us deixo el “llibre” perquè li doneu un cop d’ull….

El manadat de l’eficiència

Una de les revistes distribuïdes al DRAC Novell incloïa un article molt interessant: “La investigació online: más ventajas que inconvenientes”. Com sabem, en aquests darrers anys, la investigació online s’ha convertit en un mètode en auge gràcies al seu desenvolupament. De vegades, però, les expectatives que desperta s’eleven per damunt de les seves possibilitat: recordem que no deixa de ser un mètode més d’obtenció de dades. D’aquesta manera, s’ha d’entendre com una eina idònia en certes ocasions i per a uns determinats targets.

Així, no és igual de vàlid per a una investigació el target de la qual sigui individus de 55-65 anys. D’acord amb això, els principals problemes els trobaríem en la selecció i representativitat de la mostra, mentre que els avantatges inclourien els costos reduïts, l’accessibilitat a certs targets (difícils de captar: joves, sobretot) i la possibilitat d’utilitzar eines multimèdia (combinar vídeos amb enquestes; imatges amb text…).

En una altre línia, l’article apunta que, en temps de crisi, la investigació tendeix a la supressió d’allò superflu i la recerca de l’aplicació pràctica de resultats. M’explico: davant el panorama de recessió, és lògic que la inversió en investigació disminueixi (tot i que en menor mesura si ho comparem amb l’activitat publicitària). Per això, si abans uns determinats resultats s’extreien mitjançant dos o tres investigacions, ara es busca accedir a les mateixes conclusions amb una única investigació. Aquest fet respon a la necessitat d’optimitzar costos i aconseguir un ROI (return of investment) més elevat. És el que alguns anomenen “el mandat de l’eficiència”. Enrique Domingo, director general de Synovate Iberia, apunta que és la primera vegada que una recessió o canvi de cicle imposa una alteració en la partida destinada a investigació. Per tant, en aquest context, la investigació online – el benefici de la qual és l’estalvi de costos – en surt clarament reforçada.

La investigació online, unida a la crisi actual, obre camí a l’estratègia multimode. Què vol dir? Fins ara, gran part dels clients havien mantingut una posició conservadora en el sentit que es negaven a introduir canvis en els paràmetres d’investigació instal·lats. Les situacions complicades, però, comporten canvis inesperats: els clients es tornen més flexibles i proclives a acceptar certs mètodes que els garanteixin els mateixos resultats amb el mínim cost.

L’article també diferencia entre dos tipus d’investigació online: l’access panel i la investigació per email. La primera eina correspon a un col·lectiu de persones disposades a participar permanentment en estudis, de manera no remunerada però si compensada (regals a través de l’acumulació de punts, entre altres). La segona correspon a l’enviament d’un formulari per correu electrònic. En aquest punt, els experts apunten que internet ha reduït les barreres d’entrada en el camp de la investigació i cada vegada hi ha més particulars dedicats a recollir dades per compte extern. No obstant això, tot i aquesta aparent amenaça, els investigadors creuen que la seva feina esta recolzada enun know how, inaccessible per aquells que no han estat formats en l’àmbit.

En resum, la investigació online esdevé una metodologia en expansió des de fa uns quants anys. Si bé l’eufòria inicial, que la concebia com un mètode revolucionari, s’ha moderat, són molts els avantatges que duu implícit el recurs: evita el biaix de l’entrevistador”, dóna temps als receptor perquè respongui a les preguntes, arriba al target juvenil (difícil d’aconseguir amb altres metodologies), permet la combinació de plataformes, és menys intrusiu que altres mètodes…

Malgrat tot, no hem d’oblidar que Espanya té un 23 milions d’usuaris d’internet en relació als 45 milions d’habitants que té. Dins d’aquests, està representada només aquella part de la població amb uns ingressos mitjans o mitjans-alts, i amb edats relativament joves. Així doncs, depenent de la índole de la investigació i la mostra buscada, internet pot no ser la millor opció. De la mateix manera, la metodologia per correu pot induir a baix índex de resposta mentre que l’acces panel forma a “usuaris” susceptibles a respondre, amb cert “entrenament” en aquest àmbit.

En definitiva, la invetigació online no s’ha de veure tan com l’alternativa perfecta sinó com a complement idoni en combinació amb altre metodologies.

Us deixo la web de Nielsen Netrating per qui estigui interessant en comprovar el ventall de productes que ofereixen i un vídeo on Jon Gibs de Nielsen sintetitza què et permet estudira la investigació online actual.

Sobreviure sense facebook

 

L’altre dia vaig llegir l’article de Cristina Sáez al dominical ES. La pregunta de partida era: es pot sobreviure sense facebook? Espanya és el segon país del món en nombre d’internautes que participen en xarxes socials. No obstant això, també hi ha persones – i no precisament, “analfabets digitals” – que, després d’un  període en el facebook decideixen tancar el seu perfil o bé no n’han creat mai cap. Quines són les seves raons?

Virgina, una de les entrevistades “antifacebook”, explica que els seus amics van iniciar una campanya online a fi que entrés a formar part de la xarxa. Així , va poder veure com un grup de persones, que no coneixia de res, l’advertien de les múltiples avantatges d’aquesta aplicació. Al final, la noia va accedir. Pocs dies després, Virginia esborrava el seu perfil, segons argumenta per la falta de temps per mantenir-lo, la poca intimitat, la creació de relacions superficials i l’ús majoritari com a “eina de xafarderia”. Una altra parella contrària a l’aplicació explica com el seu casament va passar a formar part del llarg arxiu de facebook gràcies a un dels convidats.

Cristòbal Cobo, investigador i coordinador del projecte e-competencies.org, opina que el boom de les xarxes socials és un fenomen passatger. Això no vol dir que desapareguin sinó que es transformaran en noves aplicacions d’interacció. En aquesta línia, Edgar Gómez, investigador mexicà de Internet Disciplinary Institute de la UOC, apunta que les xarxes socials ni es creen ni es destrueixen, es transformen. Per tant, probablement, dins de pocs anys Facebook, Tuenti i Hi5 quedaran obsoletes i apareixeran noves formes de comunitat. No obstant això, el concepte que hi ha darrere aquestes xarxes seguirà existint i no només això sinó que es perfeccionarà.

Personalment, considero que el problema principal és el mal ús de l’eina com a resultat del desconeixement. Bon exemple d’això és el cas de la dona del director d’intel·ligència secreta britànica: sense cap mala fe, la dona va publicar fotografies del seu marit la identitat del qual s’hauria d’haver preservat. Per tant, existeix una immaduresa i ingenuïtat en aquest àmbit pel fet que ignorem la transcendència que pot tenir el simple gest de publicar una fotografia.

El problema és que quan els usuaris s’adona del nivell de sobreexposició, molts d’ells decideixen tancar el seu perfil i donar-se de baixa de l’aplicació. No s’ha d’oblidar que Facebook és una xarxa social poc discreta ja que “deixa rastre” de les coses que es van fent. Aquest fet pot ser vist com una oportunitat o repte: és a dir, les xarxes socials del futur han de permetre preservar la privacitat en major mesura si volen aconseguir una participació digna.

Altres elements problemàtics són el temps i el tipus de relació. Per una banda, facebook és una eina que obliga a l’usuari a un manteniment mínim (autoimposició): em refereixo, l’usuari ha d’actualitzar sovint el seu estat, contestar els missatges del mur, introduir noves fotos; per no parlar, del fet que moltes vegades et col·lapsa el correu amb missatges absurds. Per altra banda, hi ha l’àmbit relacional: l’èxit de facebook s’explica, en part, per la seva capacitat “d’unir-te” amb persones que feia temps que no parlaves. Però, quin és el compromís que hi ha darrere? La resposta és cap. A nivell online, una amistat només et costa un clic; en canvi, les amistats reals t’exigeixen dedicar una part del teu temps a cultivar-les. Així mateix, la superficialitat que sovint amara aquestes relacions tenen poc a veure amb la realitat.

Escric sobre aquest tema no només per l’article de l’ES, sinó perquè també he estat víctima de “pro-facebookisme”. Quan coneixes gent nova, el primer que et demanen és: tens facebook? I quan dius que NO, es queden amb una cara d’estranyats (segurament, pensant que encara estic a l’edat de pedra). Molts d’ells, però, no deuen saber Facebook ha sortit a borsa i que amb l’únic que pot comercialitzar és amb les dades i els perfils dels usuaris. Per mi, no tenir facebook no significa no existir o ser un analfabet digital. Al contrari, significa haver pensat amb les conseqüències i haver arribat a la conclusió que els  avantatges que m’aportava no compensaven els inconvenient.

 

Així doncs, responent a la pregunta inicial, viure sense facebook i ser normal encara és compatible.

 

Publicitat virtual interactiva

La Marca Mini aposta per una nova concepció de la publicitat: la publicitat virtual interactiva. La darrera campanya alemanya de la marca acostava el nou model als consumidor d’una forma diferent i gairebé “palpable”. Es tracta d’una tecnologia, desenvolupada per Metaio, consistent a mostrar la gràfica publicitària davant una webcam amb accés a internet. El resultat: una imatge 3D del producte i la possibilitat de veure de primera mà les particularitat i característiques del nou model.

Des del meu punt de vista, aquesta proposta presenta certes virtuts i defectes. Per una banda, es desmarca de la publicitat convencional, explotant un recurs força desconegut per la majoria. Tot i això, no hem d’oblidar que el lector de revistes presta escassa atenció als anuncis i, per tant, podria passar per alt una iniciativa com aquesta. O si no podria llegir-se-la, sense necessitat de dur-la a la pràctica. En aquest sentit, penso que sovint el consumidor adopta una postura molt còmode i, per tant, hem de facilitar al màxim la seva feina.

On estan els límits?

El vídeo que adjunto és un curt on s’explora el futur del mitjans en els pròxims 40-50 anys. En resum, Davide Casaleggio propugna la desaparició dels mitjans tradicionals i l’auge del mitjà online. Aquesta primera conclusió sembla bastant evident però, a continuació, anomena els grans guanyadors de la revolució futura. Així, Google, fusionat amb Microsoft, Amazon.com, amb Yahoo i Second Life, com a comunitat virtual més influent, esdevindrien les empreses que dominarien el futur de la informació (juntament amb la BBC, la CNN i la CCTV).

Un altre concepte interessant és l’Agav, una barreja entre agent i avatar capaç de “trobar informació, gent i llocs en el món virtual. És a dir, un inici d’un món real traslladat a l’esfera virtual. L’any 2022, Google llançaria Promoteus, una interfície estàndard d’Agav, mentre que Amazon crearia Place, la qual s’encarregaria de fer una rèplica de la realitat en el món real. Al 2027, Second life es transformaria en Spirit, on les persones podrien “desenvolupar-se i arribar a ser el que volguessin” (com ara, es fa en la realitat). Finalment, Promoteus compraria Spirit i Place,i la vida virtual es transformaria en el mercat més important.

Personalment, trobo que el final és força apocalíptic. La no distinció entre món real i món virtual és quelcom que m’inquieta. No només perquè considero que converteix l’individu en un ens isolat i autònom sinó perquè la frontera entre món real i món virtual s’esborrona. Aleshores, quin és el valor que li hem d’atorgar a cada dimensió?

M’explicaré: en el nostre àmbit (la publicitat i el màrqueting), està clar que les estratègies s’haurien de llançar en aquest món suposadament virtual. Tenint en compte que la inexistència d’una connexió real entre usuaris facilita el sorgiment de múltiples identitats, fins a quin punt arribaríem a conèixer els nostres consumidors? Com s’hauria d’establir aquesta relació entre marques i usuaris?

Està clar que aquest fet podria suposar una revolució en el paradigma publicitari i faria replantejar els mateixos fonaments. Sigui com sigui, el futur tendeix a digitalitzar-se i nosaltres haurem d’anar cap aquesta direcció. Permeteu-me només posar en dubte la capacitat de “sentir” i “experimentar” des d’una dimensió merament virtual. Penso que han de passar bastant anys perquè l’equivalència entre real i virtual arribi a ser comparable.

A continuació, us deixo també un vídeo sobre Èpic 2015 que tracta del futur dels mitjans informatius. L’argument va de la pugna existent entre periodisme convencional & periodisme personalitzat. Es proposa una nova eina de Google capaç de traslladar paquets d’informació personalitzada, segons les dades recollides i emmagatzemades per aquest. En aquest sentit, crec que la conclusió final és clarament plausible i, de fet, millorarà la informació online alhora que acabarà amb el “soroll” cibernètic.

El còmplice perfecte

Parlant de la web en directe, em va venir el cap  una pel·lícula que havia vist feia temps: Untranceable (“Rastro Oculto”, en la seva versió). Es tracta d’un thriller en el qual un psicòpata assassina les seves víctimes amb col·laboració dels internautes, els quals accedeixen a la web. Tot comença als despatxos de l’FBI, en concret a la unitat especialitzada a combatre els delictes online Apareix una pàgina web de recent creació en la qual es presenta un gatet dins una espècie de cubicle i s’anuncia que, a mesura que la pàgina augmenti el nombre de visites, el gatet morirà lentament. La web assoleix el nombre de visites en poc temps i el gatet acaba morint.

El pitjor de tot plegat és que el psicòpata comença a fer el mateix amb persones. L’atrocitat dels crims augmenta tot i que la rapidesa de les mort s’accelera pel gran nombre de visites que rep el site. La policia es veu impotent davant aquest actes pel fet que no tot clausurar la web per l’absència d’un ID fixa (canvia en qüestió de segons).

Independentment de si el film és més o menys escabrós, m’agradaria comentar un element que m’interessa: l’ús negatiu de la web en directe i la indiferència de l’internauta. Per una banda,  el botxí troba una eina a internet per efectuar els seus crims, amb la complicitat a més de l’internauta. Al mateix temps, els usuaris es converteixen amb “voyeurs” del crim alhora que s’emfatitza la seva indiferència i deshumanització. També critica aquesta vessant de compulsivitat de tot internauta: quan s’anuncia la nocivitat i/o controvèrsia existent en un site, aquesta es converteix en líder indiscutible.

Cito aquesta pel·lícula a títol d’exemple pel que discutíem a classe: la web pot tenir efectes molt constructius però alhora destructius. Aquí teniu el tràiler:

Vendre’s a un mateix

L’altre dia, quan parlava del documental de Michael Wesh, vaig apuntar la creació d’un nou paradigma comunicatiu. Avui, m’agradaria aplicar aquest concepte al món dels blogs. Tal com apunta Huffaker, el blog és un mitjà d’expressió personal que permet a l’usuari controlar el contingut, la forma i l’estil. En poc temps, l’usuari pot crear un espai virtual dins el qual posseeix total  llibertat per opinar, expressar-se, discutir, anticipar…

La tipologia d’aquest dependrà dels objectius i l’estil (més o menys personal) que l’autor li assigni: hi ha blogs autobiogràfics, blogs temàtics, blogs-debat… No obstant això, sigui quina sigui la seva categoria, no hi ha dubte que tot blog busca establir comunicació amb la resta d’usuaris. Davant de tot, un blogger vol ser llegit i, per tant, que la seva opinió/valoració generi una certa influència sobre els lectors.

Així doncs, estem davant d’una nova realitat que conjumina dos trets bàsics: la individualitat i la connectivitat. Es tracta d’un model comunicatiu prou flexible per permetre a l’individu estar en contacte amb la seva “xarxa social” des de la seva habitació. Per tant, podríem ara establir un paral·lelisme entre la comunicació humana i la comunicació entre bloggers.

Un individu té el seu cercle d’amistats; un blogger té hiperenllaços. Aquesta recurs esdevé una moneda de canvi alhora que garanteix una millor visibilitat al blogger. Com més enllaços obté un blog, més popularitat assoleix. Així mateix, tal i com és diu popularment, Dios los cria y ellos se juntan; en el sentit que, els blogs afins tendeixen a enllaçar-se uns amb els altres creant la seva pròpia xarxa de connexions. En aquest sentit, comunicació humana i online segueixen un mateix patró.

Malgrat tot, ens podem preguntar què passa realment amb la conversa. Si bé podem associar  la figura del blogger a un ésser isolat el qual emet missatges obtenint a canvi algun que altre comentari, el procés és més ampli. Existeix un fenomen generalitzat que utilitza l’enllaç com a fil conductor d’un diàleg. Així, quan hom opina sobre un tema, el seu punt de vista pot esdevenir referenciat en un altre blog per tal de criticar-lo, recolzar-lo o mostrar un punt de vista diferent de la qüestió.

Per altra banda, el blog presenta un problema: on és l’espai compartit? Em refereixo, la comunicació humana se situa en una marc físic que l’acull, les xarxes socials disposen d’un ciberespai comú; En canvi, el blog és un instrument amb un autor únic, el qual pot establir un control sobre els comentaris que els usuaris emeten. En tot cas, podríem considerar l’hiperenllaç com a forma d’assentament d’una comunitat blogger.

Personalment, considero que els bloggers no poden consolidar el seu vincle d’unió per l’absència d’aquest espai d’unió directa. Per tant, desenvolupen un tipus de relacions temporals, segons els convingui (“un dia parlo d’aquest tema i referencio la teva opinió, però un altre dia parlaré d’una altra cosa i referenciaré un altre).

Finalment, m’agradaria comentar l’estil comunicatiu. El blog és un artefacte pobre comunicativament parlant. Em refereixo, tota la informació que hom obté a través del llenguatge no verbal, contextual, etc. queda diluïda i és imperceptible. Per tant, si en una conversa el malentès és quelcom habitual, imagina’t en un espai que propicia major llibertat interpretativa.

En aquest sentit, també podríem posar en dubte la sinceritat del blogger. Com es mostra un blogger: com és o com vol ser vist? Des del meu punt de vista, en el moment que hom comença a tenir temps per pensar el que escriu (diu), l’artifici està garantit. Fins i tot, hi ha bloggers que creen el seu propi personatge ficcional en sentit crític (molt bo, per cert).

Bé us deixo alguns enllaços perquè continueu pensant amb el tema….

Temòmetre sobre la popularitat dels blogs hispans

Estudi sobre els blocs

Una altra opinió obre els blogs

Equilibrar la balança 2.0…

En aquest post, m’agradaria fer una valoració de les virtuts i els defectes que es poden derivar de les webs 2.0. I és que, en l’àmbit del màrqueting i la publicitat, és bàsic conèixer ambdues cares de la moneda per tal de considerar no només les oportunitats sinó també les amenaces que ens pot comportar.

Per una banda (+):

• Accés als nostres arxius i programes des de qualsevol PC connectat a internet
• El principi de la participació (blogs i wikis)
• Dels continguts aïllats a la creació de  plataformes on els usuaris comparteixen continguts multimèdia i s’estableix una comunicació descentralitzada.
• El contingut s’organitza i es categoritza de manera més efectiva.
• La web més econòmica i accessible a tothom.
• Més dinàmica i interactiva.

Per altra banda, la web 2.0 també pot ocasionar(-):

• La pèrdua d’informació. No només com a resultat de l’acció de hackers sinó també per la mateixa principi de col·laboració: per exemple en el cas dels wikipedia, l’usuari fa i refà amb total llibertat.
• La informació privada, personal o confidencial passa a l’esfera pública. Actualment, la majoria de gent/empreses és “accessible” a través de la xarxa: efectuant, només, una recerca al google obtenim informació sobre els seus interessos, aficions i fins i tot, el seu telèfon i adreça.
• Exposició als comentaris negatiu: el feedback i la lliure participació exposa a les persones/empreses al risc de ser criticades o menyspreades. A més, aquest risc es manifesta en dos sentits: si les empreses operen online poden ser criticades; però, sinó ho fan, també. Així doncs, la millor sortida passa per prestar interès al mitjà i configurar una actitud online basada en la honestedat i transparència. Tot i així no hi ha garanties, ja que el rumor és un altre dels elements en auge.
• Malinterpretacions. La web 2.0 obre les portes a la possibilitat de tractar tots els temes online. Aquest fet té un risc: els malinterpretacions hi són freqüents i això pot ocasionar  la denigració de la reputació de persones o entitats.

En resum, en el nostre camp, la web 2.0 presenta gran oportunitats a l’hora d’establir vincle efectius entre públic objectiu i marca. Tot i això, cal tenir en compte la pèrdua de control sobre els continguts i la definició de la personalitat de marca (la reputació l’escull l’usuari, no la marca).

Per últim, m’agradaria deixar alguns links sobre casos on el màrqueting viral es va demostrar poc efectiu i un video d’un cas genial!

Cas Doritos –  fracàs

Cas Renault – Un cas en què la marca intenta comprar el blogger

El meu “Jo-tube”: una altra dimensió del jo.

L’altre dia, utilitzant els hiperlinks dels youtube, vaig topar amb un video realment interessant. Es tracta d’una ponència que Michael Wesch va oferir el juny del  2008 a la Library of Congress. En aquesta, s’explorava la dimensió antropològica de Youtube, així com la seva influència en la definició del jo individual. Us en faig unes breus pinzellades:

El vídeo s’inicia amb una comparativa força interessant. El 1948 la principal cadena televisiva començava la seva emissió. Si tenim en compte que d’això fa uns 60 anys i ho multipliquem per  les 3 networks predominants, pels 365 dies i les 24 hores diàries d’emissió; ens dóna un total aproximat és de 1,5 milions d’hores de programació. Però aquí bé la dada absolutament fascinant: EL YOUTUBE HA PRODUÏT MÉS EMISSIONS EN ELS PASSATS SIS MESOS!

• 9232 hores/dia
• 385 de les quals provenen de canals de televisió
• 200,000 pertanyen a vídeos casolans de durada inferior o igual a 3 minuts
• El 88% és contingut completament original i nou

Però això només són xifres… El recurs, a més, dota als usuaris de la possibilitat d’explorar noves dimensions de la seva identitat. Però, on, quan, com i perquè s’origina tot això?  L’autor cita el cas del “Numa Numa”, un fenòmen que començava el 2003 amb el videoclip d’un grup romanès i que el 2004 viatjava fins a New Jersey on Gary Brolsma oferia una reinterpretació personal de la cançó, exposant-se a un audiència mundial.

El vídeo va esdevenir un èxit de masses: va ser visualitzat aproximadament 600 milions de vegades i, fins i tot, va aparèixer a les notícies com el nou “cyber star”. Aviat, l’entrada “Numa Numa” oferia 58.000 resultats, en  els quals gent de tot el món presentava, compartia i exhibia la seva “versió personal de la cançó”. Així és com s’encetava una nova forma de comunitat.

A continuació, l’autor evidencia el poder de l’usuari, exemplificant-ho amb el cas del documental “The machine is us”. I és que, gràcies a la influència actual de l’usuari i la transcendència de les noves formes de participació (user-generated organitzation, distribution…), un vídeo amb un cost de producció cero va situar-se en el top ten, per sobre d’altres amb un cost superior al milió de dòlars.

Per tant, no és només youtube sinó el que ell anomena “mediascape” (la combinació de blogs, xarxes socials, email,  buscadors, etc.) i la seva convergència el que permet explicar l’aparició d’un usuari totalment actiu i imprescindible. Per tant, els mèdia no són contingut ni una eina de comunicació: actualment, els mitjans mediatitzen  les relacions humanes. Això implica que els canvis en els mitjans provoquen canvis en les relacions humanes. Però, en quin sentit? Què explica l’èxit del youtube?

Aquesta esdevé una idea absolutament interessant. El paradigma cultural està canviant: som més individualistes, però alhora volem formar part d’una comunitat; som més independents però desitgem mantenir relacions socials. Aquesta aparent contradicció troba solució amb les noves formes de comunicació individualistes (individualism networks).

Així, aquest nou paradigma comunicatiu permet unir els individus des d’una posició individualista, eludint els possibles frens o inhibidors que suposa el contacte personal i directe amb un grup. Ens situem davant d’una càmera, ubicada a un entorn conegut, i a partir d’allà, conversem, ballem, cantem… En definitiva, ens mostrem al món.

Per tant, aquests nous media, gràcies a la seva naturalesa, donen resposta a la contradicció de la nostra època: la necessitat de formar part d’un grup sense mantenir contacte interpersonal; socialitzar a la vegada que estar sol; mostrar-se als altres a la vegada que et defineixes a tu mateix.

We are the producer… producing ourselves

Bé, no vull anticipar-vos res més perquè penso que és injust. Que la seva durada no us desencoratgi a l’hora de veure’l ja que és un document únic. Aquí us el deixo…