Sobreviure sense facebook

 

L’altre dia vaig llegir l’article de Cristina Sáez al dominical ES. La pregunta de partida era: es pot sobreviure sense facebook? Espanya és el segon país del món en nombre d’internautes que participen en xarxes socials. No obstant això, també hi ha persones – i no precisament, “analfabets digitals” – que, després d’un  període en el facebook decideixen tancar el seu perfil o bé no n’han creat mai cap. Quines són les seves raons?

Virgina, una de les entrevistades “antifacebook”, explica que els seus amics van iniciar una campanya online a fi que entrés a formar part de la xarxa. Així , va poder veure com un grup de persones, que no coneixia de res, l’advertien de les múltiples avantatges d’aquesta aplicació. Al final, la noia va accedir. Pocs dies després, Virginia esborrava el seu perfil, segons argumenta per la falta de temps per mantenir-lo, la poca intimitat, la creació de relacions superficials i l’ús majoritari com a “eina de xafarderia”. Una altra parella contrària a l’aplicació explica com el seu casament va passar a formar part del llarg arxiu de facebook gràcies a un dels convidats.

Cristòbal Cobo, investigador i coordinador del projecte e-competencies.org, opina que el boom de les xarxes socials és un fenomen passatger. Això no vol dir que desapareguin sinó que es transformaran en noves aplicacions d’interacció. En aquesta línia, Edgar Gómez, investigador mexicà de Internet Disciplinary Institute de la UOC, apunta que les xarxes socials ni es creen ni es destrueixen, es transformen. Per tant, probablement, dins de pocs anys Facebook, Tuenti i Hi5 quedaran obsoletes i apareixeran noves formes de comunitat. No obstant això, el concepte que hi ha darrere aquestes xarxes seguirà existint i no només això sinó que es perfeccionarà.

Personalment, considero que el problema principal és el mal ús de l’eina com a resultat del desconeixement. Bon exemple d’això és el cas de la dona del director d’intel·ligència secreta britànica: sense cap mala fe, la dona va publicar fotografies del seu marit la identitat del qual s’hauria d’haver preservat. Per tant, existeix una immaduresa i ingenuïtat en aquest àmbit pel fet que ignorem la transcendència que pot tenir el simple gest de publicar una fotografia.

El problema és que quan els usuaris s’adona del nivell de sobreexposició, molts d’ells decideixen tancar el seu perfil i donar-se de baixa de l’aplicació. No s’ha d’oblidar que Facebook és una xarxa social poc discreta ja que “deixa rastre” de les coses que es van fent. Aquest fet pot ser vist com una oportunitat o repte: és a dir, les xarxes socials del futur han de permetre preservar la privacitat en major mesura si volen aconseguir una participació digna.

Altres elements problemàtics són el temps i el tipus de relació. Per una banda, facebook és una eina que obliga a l’usuari a un manteniment mínim (autoimposició): em refereixo, l’usuari ha d’actualitzar sovint el seu estat, contestar els missatges del mur, introduir noves fotos; per no parlar, del fet que moltes vegades et col·lapsa el correu amb missatges absurds. Per altra banda, hi ha l’àmbit relacional: l’èxit de facebook s’explica, en part, per la seva capacitat “d’unir-te” amb persones que feia temps que no parlaves. Però, quin és el compromís que hi ha darrere? La resposta és cap. A nivell online, una amistat només et costa un clic; en canvi, les amistats reals t’exigeixen dedicar una part del teu temps a cultivar-les. Així mateix, la superficialitat que sovint amara aquestes relacions tenen poc a veure amb la realitat.

Escric sobre aquest tema no només per l’article de l’ES, sinó perquè també he estat víctima de “pro-facebookisme”. Quan coneixes gent nova, el primer que et demanen és: tens facebook? I quan dius que NO, es queden amb una cara d’estranyats (segurament, pensant que encara estic a l’edat de pedra). Molts d’ells, però, no deuen saber Facebook ha sortit a borsa i que amb l’únic que pot comercialitzar és amb les dades i els perfils dels usuaris. Per mi, no tenir facebook no significa no existir o ser un analfabet digital. Al contrari, significa haver pensat amb les conseqüències i haver arribat a la conclusió que els  avantatges que m’aportava no compensaven els inconvenient.

 

Així doncs, responent a la pregunta inicial, viure sense facebook i ser normal encara és compatible.