On estan els límits?

El vídeo que adjunto és un curt on s’explora el futur del mitjans en els pròxims 40-50 anys. En resum, Davide Casaleggio propugna la desaparició dels mitjans tradicionals i l’auge del mitjà online. Aquesta primera conclusió sembla bastant evident però, a continuació, anomena els grans guanyadors de la revolució futura. Així, Google, fusionat amb Microsoft, Amazon.com, amb Yahoo i Second Life, com a comunitat virtual més influent, esdevindrien les empreses que dominarien el futur de la informació (juntament amb la BBC, la CNN i la CCTV).

Un altre concepte interessant és l’Agav, una barreja entre agent i avatar capaç de “trobar informació, gent i llocs en el món virtual. És a dir, un inici d’un món real traslladat a l’esfera virtual. L’any 2022, Google llançaria Promoteus, una interfície estàndard d’Agav, mentre que Amazon crearia Place, la qual s’encarregaria de fer una rèplica de la realitat en el món real. Al 2027, Second life es transformaria en Spirit, on les persones podrien “desenvolupar-se i arribar a ser el que volguessin” (com ara, es fa en la realitat). Finalment, Promoteus compraria Spirit i Place,i la vida virtual es transformaria en el mercat més important.

Personalment, trobo que el final és força apocalíptic. La no distinció entre món real i món virtual és quelcom que m’inquieta. No només perquè considero que converteix l’individu en un ens isolat i autònom sinó perquè la frontera entre món real i món virtual s’esborrona. Aleshores, quin és el valor que li hem d’atorgar a cada dimensió?

M’explicaré: en el nostre àmbit (la publicitat i el màrqueting), està clar que les estratègies s’haurien de llançar en aquest món suposadament virtual. Tenint en compte que la inexistència d’una connexió real entre usuaris facilita el sorgiment de múltiples identitats, fins a quin punt arribaríem a conèixer els nostres consumidors? Com s’hauria d’establir aquesta relació entre marques i usuaris?

Està clar que aquest fet podria suposar una revolució en el paradigma publicitari i faria replantejar els mateixos fonaments. Sigui com sigui, el futur tendeix a digitalitzar-se i nosaltres haurem d’anar cap aquesta direcció. Permeteu-me només posar en dubte la capacitat de “sentir” i “experimentar” des d’una dimensió merament virtual. Penso que han de passar bastant anys perquè l’equivalència entre real i virtual arribi a ser comparable.

A continuació, us deixo també un vídeo sobre Èpic 2015 que tracta del futur dels mitjans informatius. L’argument va de la pugna existent entre periodisme convencional & periodisme personalitzat. Es proposa una nova eina de Google capaç de traslladar paquets d’informació personalitzada, segons les dades recollides i emmagatzemades per aquest. En aquest sentit, crec que la conclusió final és clarament plausible i, de fet, millorarà la informació online alhora que acabarà amb el “soroll” cibernètic.