El meu “Jo-tube”: una altra dimensió del jo.

L’altre dia, utilitzant els hiperlinks dels youtube, vaig topar amb un video realment interessant. Es tracta d’una ponència que Michael Wesch va oferir el juny del  2008 a la Library of Congress. En aquesta, s’explorava la dimensió antropològica de Youtube, així com la seva influència en la definició del jo individual. Us en faig unes breus pinzellades:

El vídeo s’inicia amb una comparativa força interessant. El 1948 la principal cadena televisiva començava la seva emissió. Si tenim en compte que d’això fa uns 60 anys i ho multipliquem per  les 3 networks predominants, pels 365 dies i les 24 hores diàries d’emissió; ens dóna un total aproximat és de 1,5 milions d’hores de programació. Però aquí bé la dada absolutament fascinant: EL YOUTUBE HA PRODUÏT MÉS EMISSIONS EN ELS PASSATS SIS MESOS!

• 9232 hores/dia
• 385 de les quals provenen de canals de televisió
• 200,000 pertanyen a vídeos casolans de durada inferior o igual a 3 minuts
• El 88% és contingut completament original i nou

Però això només són xifres… El recurs, a més, dota als usuaris de la possibilitat d’explorar noves dimensions de la seva identitat. Però, on, quan, com i perquè s’origina tot això?  L’autor cita el cas del “Numa Numa”, un fenòmen que començava el 2003 amb el videoclip d’un grup romanès i que el 2004 viatjava fins a New Jersey on Gary Brolsma oferia una reinterpretació personal de la cançó, exposant-se a un audiència mundial.

El vídeo va esdevenir un èxit de masses: va ser visualitzat aproximadament 600 milions de vegades i, fins i tot, va aparèixer a les notícies com el nou “cyber star”. Aviat, l’entrada “Numa Numa” oferia 58.000 resultats, en  els quals gent de tot el món presentava, compartia i exhibia la seva “versió personal de la cançó”. Així és com s’encetava una nova forma de comunitat.

A continuació, l’autor evidencia el poder de l’usuari, exemplificant-ho amb el cas del documental “The machine is us”. I és que, gràcies a la influència actual de l’usuari i la transcendència de les noves formes de participació (user-generated organitzation, distribution…), un vídeo amb un cost de producció cero va situar-se en el top ten, per sobre d’altres amb un cost superior al milió de dòlars.

Per tant, no és només youtube sinó el que ell anomena “mediascape” (la combinació de blogs, xarxes socials, email,  buscadors, etc.) i la seva convergència el que permet explicar l’aparició d’un usuari totalment actiu i imprescindible. Per tant, els mèdia no són contingut ni una eina de comunicació: actualment, els mitjans mediatitzen  les relacions humanes. Això implica que els canvis en els mitjans provoquen canvis en les relacions humanes. Però, en quin sentit? Què explica l’èxit del youtube?

Aquesta esdevé una idea absolutament interessant. El paradigma cultural està canviant: som més individualistes, però alhora volem formar part d’una comunitat; som més independents però desitgem mantenir relacions socials. Aquesta aparent contradicció troba solució amb les noves formes de comunicació individualistes (individualism networks).

Així, aquest nou paradigma comunicatiu permet unir els individus des d’una posició individualista, eludint els possibles frens o inhibidors que suposa el contacte personal i directe amb un grup. Ens situem davant d’una càmera, ubicada a un entorn conegut, i a partir d’allà, conversem, ballem, cantem… En definitiva, ens mostrem al món.

Per tant, aquests nous media, gràcies a la seva naturalesa, donen resposta a la contradicció de la nostra època: la necessitat de formar part d’un grup sense mantenir contacte interpersonal; socialitzar a la vegada que estar sol; mostrar-se als altres a la vegada que et defineixes a tu mateix.

We are the producer… producing ourselves

Bé, no vull anticipar-vos res més perquè penso que és injust. Que la seva durada no us desencoratgi a l’hora de veure’l ja que és un document únic. Aquí us el deixo…